Un nou enfocament per a la reducció del sobrepes corporal

Si una persona acudeix a 10 professionals de la salut per a que li tractin el sobrepès corporal, probablement trobarà 10 actuacions amb diferents dietes per reduir el pes. I és que existeixen molts criteris per a tractar aquest problema de salut i hi ha moltes formes d’orientar la dieta en cada cas. La realitat és que cada persona té un metabolisme propi amb unes quantitats de calories necessàries diferents per tal de mantenir les funcions vitals de la persona i uns substrats (hidrats de carboni, greixos i proteïnes) que cada persona també utiliza de forma diferent. Però abans de comentar els detalls d’aquest nou enfocament terapèutic, definirem alguns conceptes:

Què és el metabolisme basal?

És la quantitat d’energia necessària per mantenir l’organisme viu. El pacient ha de complir una quantitat de condicions estàndard per realitzar aquest estudi i, per això, en la pràctica mèdica realitzarem l’estudi del metabolisme en repòs (REE - Resting Energy Expenditure), que representa un 70% de la despesa calòrica total en 24 hores d’una persona de la població general. Per això, no és necessari realitzar-ho sota unes condicions molt rígides pel pacient.

Tothom té el mateix metabolisme basal?

En absolut. El metabolisme basal és propi de cada persona i està relacionat amb el pes, l’edat, la talla i el sexe, però també amb l’estil de vida, principalment en la dieta i l’activitat física que realitza cada persona.

Perquè quan es realitzen diverses dietes, la resposta de la pèrdua de pes es fa menys eficaç?

Habitualment, les dietes hipocalòriques són efectives inicialment, però a llarg termini, redueixen el metabolisme basal, ja que existeix un mecanisme d’adaptació a la supervivència en el qual, quan es redueix la ingesta, el metabolisme també disminueix per mantenir el pes, memoritzant i intentant viure més temps amb una carència d’aliments. Tot això, provoca generalment a les persones que repeteixen les dietes, un metabolisme molt disminuit que, a llarg termini, crearà una resistència important a la pèrdua de pes. Això farà que, quan es deixi de fer dieta i es segueixi una alimentació normal, es torni a augmentar el pes perdut, inclus superar-lo, per haver reduit encara més el metabolisme de la persona.

De fet, en els estudis que realitzem pràcticament al 100% de les persones que han realitzat tractaments continuats per a poder perdre pes, trobem metabolismes tan reduïts que, en molts casos, arriben menys del 50% de la despesa calòrica d’una persona normal. En general, quan una persona acudeix comentant que realitza una alimentació normal, i inclús menor que la de la seva parella o familiar, i que no baixa de pes, són aquelles persones que pràcticament tenen un baix metabolisme basal. Per això, una gran quantitat de pacients sofreixen la esclavitud de les dietes molt reduides (i en molts casos, poc efectives), quan la solució no està en reduir més la ingesta, sinò en la millora de la taxa del seu metabolisme basal.

Aportació de l’estudi del metabolisme en repòs en el sobrepès

Com ja sabem, en el tractament del sobrepès corporal s’utilitzen molts programes nutricionals, ja que fins ara no existia cap mètode que estudiés amb eficàcia comprovada el tractament del sobrepès. En molts casos, s’estan utilitzant dietes hopocalòriques repetides, basant-se en una equació anomenada Harris - Benedict, que fa una estimació del metabolisme de la població general sana:

• MB (kcal/dia home) = 66,47 + (13,75 x kg) + (0,5 x cm) - (6,74 x anys)
• MB (kcal/ dia mujer) = 655,1 + (9,56 x kg) + (1,85 x cm) - (4,68 x anys)

Existeixen variables de talla, pes, edat i sexe.

El problema és que, precisament aquestes persones que tenen un problema de sobrepès o baix pes no compleixen amb aquesta equació anterior, ja que estan als extrems de la corba de Gauss i, per tant, no són la població estandard i no els correspon les xifres que resulten d’aquestes fòrmules.

Com es realitza l’estudi del metabolisme?

La tecnologia es va crear per la necessitat de conèixer la quantitat de calories i els substrats energètics que consumien els malalts en estat crític o en coma. En aquests pacients que es troben en una situació tan límit per a la vida, la nutrició és essencial per mantenir un estat de salut ja molt deteriorat, de tal manera que molts no podien mantenir durant molt dies una situació tan vulnerable sense el suport adequat al seu metabolisme. Actualment, se segueixen realitzant als hospital de referència els estudis metabòlics per a aquest tipus de malalts, als que se’ls subministria la nutrició per via endovenosa o tub nasogàstric.

La qüestió és que aquesta valoració diagnòstica no només és aplicable a malalts en coma, sinò a la resta de la població per al coneixement de la despesa calòrica de cada persona i el tipus de susbtrat energètic que cremi millor o pitjor. L’autor d’aquest article va portar aquesta tecnologia d’Estats Units fa més de 20 anys per al coneixement de totes aquelles persones que requerien un tractament dietètic. L’estudi metabòlic és, en realitat, una tècnica basada en la ciència que ens informa de la despesa calòrica de cada persona i del tipus de via metabòlica que utilitza millor i pitjor i, per tant, és fonamental per a la realització dels plans nutricionals per al tractament del sobrepès corporal, el pes baix o simplement per les persones que volen tenir una orientació nutricional d’acord amb el seu metabolisme energètic.

Com es realitza la prova?

La prova del coneixement del REE, o metabolisme en repòs, es realitza amb unes condicions estandaritzades mínimes: no haver près aliments 2 hores abans com a mínim, no haver fet exercici 24 hores abans de la prova, no haver près substàncies estimulants 4 hores abans (cafè, té, coca-cola, xocolata...) o depressives (alcohol o fàrmacs com els tranquilitzants).

La tecnologia és totalment incruenta, és decir, ni es punxa ni es treu sang, només s’analitza l’aire espirant a través d’un aparell especial de calorimetria indirecta que estudia les diferencies de CO2 i de O2 entre l’aire atmosfèric i el que expira el pacient, així com els volums d’aires utilitzats. Aquesta tècnica s’acompanya d’un programa informàtic.

Com s’interpreten els resultats?

Fixant-nos només en la quantitat de calories que crema una persona en repòs, podem conèixer l’origen del sobrepès que té. Com ja s’ha repetit varies vegades en aquest article, un metabolisme disminuit significa l’adaptació a una forma d’alimentació disminuida que obliga al metabolisme a ser estalviador per mantenir el pes corporal que té memoritzat. El metabolisme estalviador pot ser de tal magnitud que s’han trobat tases metabòliques per sota del 40% de la normalitat. Aquestes persones sofreixen d’una incomprenssió generalitzada amb la seva família i amics, i inclús amb el metge, que no creu que estigui realitzant la dieta. És la típica persona que comenta que fins i tot l’aigua l’engorda.

Per altra banda, trobem una part de la població que té un metabolisme augmentat i pateix, a més, sobrepès. Pel mateix mecanisme d’intentar mantenir el pes memoritzat, l’organisme lluita per no patir un augment de pes. És en aquest moment quan el metabolisme basal augmenta fins a certs límits, a partir del qual es sobrepassa aquest mecanisme de comprensació i s’eleva el pes corporal. Aquestes persones són les que responen perfectament a les dietes, ja que només necessiten realitzar una dieta normo-calòrica.

Tipus de metabolisme

Els substrats energètics que utilitzem són, principalment, carbohidrats (CHO), lípids o greixos i proteïnes. Cada persona té un metabolisme propi que pot variar quan a l’utilització de cadascun d’aquests principis mencionats. L’estudi metabòlic indica la despesa calòrica total d’una persona, però també d’on provenen les calories que utilitza l’organisme. Aquesta informació tan útil ens orienta a com tractar la dieta per a donar més aliments dels substrats que cremin millor i menys dels que es metabolitzen o cremin pitjor.

Les persones que han realitzat moltes dietes habitualment se’ls troba un hipometabolisme (metabolisme baix) per la resposta adaptativa que té l’organisme a la carència d’aliments: mentres menys menjes, menys gastes. Tan és així que es pot trobar un metabolisme augmentat en una persona amb sobrepès. Com s’interpreta això? Fàcil!. La persona té sobrepès perquè menja en excès i llavors l’organisme intenta cremar l’excedent per mantenir l’estructura corporal que té memoritzada.

Una altra qüestió que no s’ha comentat encara és el tipus de greix que emmegatzema cada persona. Quant a la seva localització i característiques, es poden classificar dos tipus de greix: el visceral o greix interna i el subcutàni.

El greix visceral, com el seu nom indica, és la que s’emmagatzema a les vísceres. És un greix que s’acumula al voltant del cor, del fetge, dels intestins... i es relaciona amb moltes malalties i és de les que altera la salut i escurça la vida. El greix visceral es pot apreciar externament en persona amb augment del perimetre abdominal i/o amb papada.

Aquest tipus de greix, més habitual en homes que en dones, desencadena de forma molt freqüent en les anomenades malalties metabòliques (diabetis, colesterols, hipertensió arterial...) i afecten de forma molt habitual a la població general.

El greix subcutani és més propi de la dona, i comença habitualment en l’etapa puberal i es poden mantenir fins a la menopausa. Suposem que aquest greix en reserva que crea una dona és per emmagatzemar una reserva energètica per al fetus en cas que es quedi embaraçada. És més resistent a les dietes i a l’activitat física per a que es mantingui encara que hi hagi desplaçament importants o es passin èpoques de gana. Aquest mecanisme ha estat una factor favorable per assegurar la supervivència de l’espècie en èpoques de carència.

L’ardit que va inventar l’organisme humà va ser reduir la vascularització en les zones de reserva de greix per a que no es poguessin cremar greixos. Hi ha una axioma en medicina que ens diu que una zona ben irrigada és una zona on no s’acumula el greix. Els greixos desapareixen per oxidació, si no arriba la sang, i, per tant, l’oxigen no es pot cremar. Doncs bé, en les dones, la zona habitual d’acumulació de greix subcutani o de la fertilitat es troba a les natges, al trocanter, al tríceps... i, com sabran, són zones fredes, és a dir, de baixa vascularització i molt resistents en l’oxidació dels greixos (en la dona jove no s’acumula en la zona abdominal per no obstruir el desenvolupament del fetus). Aquesta és l’explicació de perquè existeix una resistència enorme a la reducció del greix subcutani en la dona. El tractament en tots els casos consisteix en augmentar la vascularització de la zona per augmenta l’oxidació dels greixos.

Finalment, comentar que els estudis del nivell energètic en repòs i exercici de cada persona és una “nova concepció mèdica” fonamental per al reconeixement de l’estat de salut i per a la supervivència.

Dr. Jordi Ibáñez